120. El títol que em vaig deixar

Hola a totes i a tots,

Inma, has partit sense afegir el teu tros. Si llegeixes aquesta entrada, el pots posar als comentaris juntament amb el nom de la persona que vols que continui.

Al final de la publicació hi ha la història tal com ha com ha quedat.

Molt bé per n'Aga que ens ha fet aquestes dues exposions tan ben preparades i amb una simpatia que no té preu. Hem tengut una oportunitat fantàstica d'aprendre coses noves i llunyanes que, sense cap dubte, ens han fet millors. i això que dic no ho dubteu.

La ciutat mallorquina que avui presentam és la capital de la comarca anomenada del raiguer. Té 31.000 habitants aproximadament. Aquests són el seu escut i la seva bandera.

 

I aquestes són algunes imatges.

Santa Maria la Major i la seva plaça

 

La seva estació de tren

El seu Ajuntament

De quina ciutat es tracta?

Una abraçada,
Sebastià

Na Silvia, na Susana, En Braulio, Na Marta i en Rafa eren cinc amics que vivien a la mateixa barriada, anaven a la mateixa escola i estiujaven a la mateixa platja. Com és lògic, es coneixien molt i es tenien molta estimació.

Era l'estiu. Tots ja estaven instal·lats a les seves casetes de la Colònia de Sant Jordi. Ja havien anat a nedar unes quantes vegades. Un horabaixa es veren tots a la plaça de la seva barriada per xerrar una estona i fer temps fins a l'hora de sopar. Na Marta, amb la seva camiseta color de cel amb una papallona estampada, es va presentar un poc preocupada.

-Què et passa?- li va dir en Braulio.

-Sí, sí, que et passa? digueren tots.
Na Marta estava molt preocupada perquè no trobava la seva cussa, na Nala.
-No la trob! No és a cap banda!
-Tenc una idea! -Va dir en Braulio- I si feim cartells i els aferram pel poble? Na Marta va dir que era molt bona idea i tots varem pensar com fer el cartells. Finalment  els varen fer de cartolines del color de na Nala, que era negre, i hi varen posar el número del telèfon de na Marta. Els varen penjar per tot el poble.
Aquella nit, quan na Marta ja estava dins el llit, el telèfon va sonar. Era na Susana. Només li volia demanar si havia trobat na Nala. Al poc d’aquesta telefonada va rebre  una altra cridada. Varen trobar a na Nala! Sense pedre temps na Marta va cridar a tots els amics.

-Què bé! Varen dir tots..Na Marta, però, continuava preocupada.

En Braulio li va dir:

-Què pasa? Na Marta li contestà, que na Nala estava deprimida i que per això no menjava i estava un poc fluixa.

En Braulio va exclamar:

- I si miram de dur-la a un hotel-spa per cans? Na Marta va dir no tenia tan de doblers.

En Rafa va proposar una idea:

-Si tu Braulio toques al piano al carrer, tu silvia dibuixes quadres i jo faig una exhibicio de basket podem recaudar doblers per l’estada a l’hotel-spa.

Na Marta va dir trobar que era una bona idea pero al cap de tres dias es varen cansar i es vàren passar la resta de la setmana amb na Nala.
Quan va acabar la setmana na Marta va dir:
-Amics hauríem de continuar amb la recaudació perquè crec que convé que na Nala vagi a l'hotel. Tots vàren estar d'acord. Al final varen aconseguir, amb la seva idea, els doblers. Però hi havien d'anar dues persones acompanyant na Nala. Una seria na Marta, i l'altra el seu pare Raul. 
Quan varen arribar amb na Nala tots els altres cans lladraven de contents per tenir una altra amiga amb qui jugar.